Iglesia de Xaló

L'església de Santa Maria de Xaló, situada entre la Plaça Major, el carrer Santa Maria i el carrer Alacant, es va originar l'any 1522 quan es va adaptar una antiga mesquita per a ús catòlic. En aquell moment, l'edifici era suficient per albergar els 160 habitants de Xaló. No obstant això, per al 1758, la població havia crescut fins als 1.200 habitants, i el temple original resultava insuficient i estava en perill de ruïna.

Al 1800, el sacerdot Bisbal va obtenir autorització de l'arquebisbe de València per a construir una nova església. Els plànols van ser dissenyats per l'arquitecte Francisco Pechuán i aprovats per l'Acadèmia Reial de Sant Carles. La construcció va començar oficialment el 8 de setembre de 1801, però va avançar lentament degut a factors com la demolició de la casa-abadia, el trasllat del cementeri i les dificultats de la guerra contra l'ocupació napoleònica. Al 1813, Xaló va ser saquejat dues vegades per les tropes enemigues, fet que va paralitzar encara més les obres.

Al 1815, gràcies a una significativa donació econòmica de la Duquessa d'Almodóvar i al lideratge del sacerdot Alemany, es van reprendre els treballs amb el suport unànime dels veïns, inspirats per passatges bíblics. Els altars es van completar mitjançant acords amb mestres d'obra i famílies devotes, i finalment, el 17 d'octubre de 1830, es va inaugurar el nou temple.

L'església segueix un disseny tradicional de creu llatina en planta. Té una cúpula coberta de teules vidriades blaves, tres naus dividides en tres trams i una sagristia al costat de l'Evangeli. La nau principal i el creuer estan decorats amb pilastres jòniques, capitells de volutes angulars i un fris continu. La volta de canó inclou lunets i manca d'ornamentació addicional a les arcades.

La façana principal està composta per dos cossos, amb un disseny que recorda un arc triomfal. El cos central té grans pilastres dòries, i el campanar, de planta octogonal, està separat de la façana. Sobre l'entrada principal es pot llegir una inscripció destacada, que afegeix un toc especial al conjunt arquitectònic.